Sol que enlluernes la mar
d’una dolçor infinita,
ella joiosa fa ones
per sentir-te ben endintre.
I frueix enamorada
la teva lluent carícia,
que al capvespre es torna roja,
i que ella amb rubor explica
quan ja es fa nit a la lluna,
la seva amorosa amiga.
Publicat dins de Contes de Barcelona, Poemes amorosos, Poemes del mar, Poemes del sol
Fruits de mar, olors divines
al restaurant prop la platja,
l’esperit, el cos són lliures,
la gent, que tot feliç passa,
i va a fer un bany a la mar
o passeja enamorant-se
del moment, sol, ombra, vent
i l’oceà, déu fluent
que sedueix i emmiralla
i encomana jove tremp
i acarona amb sedosa aigua,
joliu obre el seu mantell
i som fruits també dins d’ell
de la terra que l’esguarda.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Calor i xardor
i delícia de mar,
brisa que venta
a dolls reconfortants,
frescor que empara
i esbiaixa tots raigs.
Aigua que acull
a dintre del seu magma,
prodigiós regne
que ens fa lloc al seu ésser,
captivador,
fent-nos a onades festes.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del desig, Poemes del mar
Dea mítica, la mar,
que en el seu oneig predica
els mil·lennis reculats
submergits als seus abismes.
Passeja el seu remoreig
a tot l’orbe que acarona
amb el vigor musculat
dels corsers que duu a les ones.
Empelta’m amb la potència
del teu invencible viure,
tu que tant has intimat
amb l’ésser bo que en mi habita.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Les notes són
un bell mocador al vent
que va ondulant-se.
Els seus colors
llueixen sota el sol
com una flama.
És a un vaixell
solcant l’onejant mar
vers terra llunya.
Com l’alegria
d’estrenar vida nova
plena d’espurnes.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de l'esperança, Poemes del jazz
Deixa ara que se t’emporti
el reflex de flors al llac
mogut per les notes clares
de l’orquestrina de jazz.
L’ardent fervor de la música
fonent-se amb l’ànima humana,
floreixen les flors carnoses,
s’enfilen amb sons trenades.
Graviten endintre nostre
fondament, fins despertar
el trem que a dins se’ns allotja,
passió sens mesurar.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
I potser podria
enfilar una estrella,
clamorosa, nua,
tant com jo mateixa,
mentre el jazz sonés
amb el seu solemne,
estremit esclat.
Estrella de llum
creada per notes,
zelant l’infinit
a avançades hores,
en la nit mullada,
tan profunda i sola.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la nit, Poemes de la pluja, Poemes del jazz
Hi havia aquella tristor
en mirar-nos de reüll
en la nit, el jazz, la cova
on la música roent
ens polsava els sentiments,
allò que havíem estat,
que restava tan enrere,
el cos de cada un tancat,
amb l’abric d’hivern cordat…
…l’amor que ve i no es modera.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes del jazz
En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,
fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,
tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,
la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,
transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
I tocava la música, però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz en la seva bellesa,
tota la solitud aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món, dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat de totes les conteses
de goig, d’amor trobat, d’aquella gràcia plena.
La música, com llum, m’immergia sencera,
la seva dignitat apuntalant la meva.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes del jazz
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 